Aquelles nits.

Com totes les nits, havien vingut pensaments que exigien que els plasmes però no era capaç, avui, han tornat a visitar-me però aquest cop m'he proposat a enfrontar-los.

-Ja no ets la mateixa.- Em diuen sense vacil·lar.
-T'equivoques, encara sóc la mateixa.- Vaig respondre amb un to molt prudent.
-Però què et passa amb nosaltres? Sempre ens esquives i prefereixes estar escrivint.

Vaig sentir una apàtica sensació que recorria pero tot el meu cos i en aquell moment no sabia que respondre, només vaig manifestar:

-Ja no tinc tant de temps ni puc pensar en tonteries.

Aquell dia a l'institut em sentia perduda i vaig decidir marxar a casa mentre notava que em seguia un d'ells. Al arribar vaig agafar la meva llibreta i com sempre vaig tornar a escriure, aquest cop era sobre el amor, vaig redactar: "L'amor no es tracta d'obligacions ni de contractes invisibles firmats  per la fidelitat, és allò que et fa dir no encara que volguessis fer algunes coses però saps que farás mal a qui estimes, és allò que et fa fingir estar bé però sospites que ell està pitjor. És aquella cosa que no entensi no tractes d'entendre, és més que petons, abraçades, demostracions públics, sexe y tot per fingir sentir amor i d'igual forma rebre. No és simplement un "fins que la mort us separi" en un altar i que després l´unica forma de tornar-los a unir sigui quan arribi la mort i els sepultin junts per qué a la llar no es coneixen i al llitels separa un mur de mentides amb les que han format la relació ; no es tracta de mirar a qui ha fallat ni dels defecte de l'altre sinó de mirar-se així mateix amb la suficent alteritat per entendre les coses, de que no et guiï l'efuroria per prendre les decisons que et causen dolor i que el calvari no et cegui i no et permeti veure més enllà d'ell."

-Ningú mana en els teus pensaments.- va manifestar ells, intentant trancar el nostre diàleg mentre queia la matinada.
-Ningú ho fa i tampoc ho farà, la meva manera de viure la vida y sentir-la és més apassionada que la teva. Dius que no demostro mais el meus sentiments i que semblo una pedra però estic plena d'ells, pateixo el silenci estimo amb mirades i parlo amb somriures.- Vaig argumentat acabant aquell dialèg matiner.

 -Joanna Semacaritt-

Pisar el suelo.

Toqué las nubes,

Aunque tocar las nubes no es ganarte el cielo,

No implica nada más allá,

De una metáfora que todo el mundo acepta,

Bajé las escaleras que conducen al infierno,

Metáfora a metáfora,

Imaginación desbordada que a todas nos conduce al limbo de la nada.

Tocar tu pelo,

Besar tus labios,

Rozar tu piel,

Un beso y me gano el cielo,

Mas yo no quiero subir sin irme de esta tierra,

Sin dejar de pisar este suelo que me atrapa,

Sin dejar de tocarte,

Sin dejar de verte,

Sin dejar de amarte,

En este cielo de materia imperecedera.

Tocar las nubes,

Volar al infinito de un sentimiento que me ha atrapado,

Y que me hace descender a la realidad